NO SENTIR-SE DECEBUTS PER JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mt 11,2-11) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps, Joan, que era a la presó, va sentir dir el que feia Crist, i va enviar els seus deixebles per preguntar-li: «Sou vós el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre?». Jesús els va respondre: «Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l'anunci de la bona nova, i feliç aquell que no quedarà decebut de mi». Mentre ells se n'anaven, Jesús es posà a parlar a la gent de Joan: «Què heu sortit a veure al desert? Una canya sacsejada pel vent? Doncs, què hi heu sortit a veure? Un home vestit delicadament? Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis. Doncs, què hi heu sortit a veure? Un profeta? Sí, ho puc ben dir, i més que profeta: és aquell de qui diu l'Escriptura: "Jo envio davant teu el meu missatger, perquè et prepari el camí". Us ho dic amb tota veritat: Entre tots els qui les mares han portat al món no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; tanmateix el més petit al Regne del cel és més gran que ell».

Comentari.

En aquests temps de crisi religiosa i de confusió interior, és important recordar que Jesucrist no és propietat particular de les Esglésies. És de tothom. A ell poden acostar-s’hi els qui el confessen com a Fill de Déu, i també els qui caminen cercant un sentit més humà a les seves vides.

Ja fa uns quants anys, el conegut pensador Roger Garaudy, marxista convençut en aquells temps, advertia així als cristians: «Vosaltres heu recollit i conservat aquesta esperança que és Jesucrist. Torneu-nos-la, perquè pertany a tothom».

Gairebé per la mateixa època, Jean Onimus publicava el seu apassionant i insòlit llibre sobre Jesús amb el provocatiu títol de Le Perturbateur. Adreçant-se a Jesús, l’escriptor francès deia: «Per què romandràs propietat privada dels predicadors, dels doctors i d’alguns erudits, tu que has dit coses tan senzilles, paraules directes, paraules que romanen per als homes, paraules de vida eterna?»

Per això poques coses em produeixen més alegria que saber que els homes i les dones allunyats de la pràctica religiosa habitual cerquen en els meus escrits trobar-se amb Jesús. Estic convençut que ell pot ser per a molts el millor camí per trobar-se amb el Déu Amic i donar un sentit més esperançat a les seves vides.

Jesús no deixa indiferent ningú que s’hi acosta. Hom troba, per fi, algú que viu en la veritat, algú que sap per què cal viure i per què val la pena morir. Intueix que aquest estil de viure «tan de Jesús» és la manera més encertada i humana d’enfrontar-se a la vida i a la mort.

Jesús guareix. La seva passió per la vida posa al descobert la nostra superficialitat i el nostre convencionalisme. El seu amor als indefensos desemmascara els nostres egoismes i la nostra mediocritat. La seva veritat revela els nostres autoenganys. Però, sobretot, la seva fe incondicional en el Pare ens convida a sortir de la incredulitat i a confiar en Déu.

Els qui avui abandonen l’Església perquè s’hi troben incòmodes, o perquè discrepen d’alguna de les seves actuacions o directrius concretes, o perquè senzillament la litúrgia cristiana ha perdut per a ells tot interès vital, per això no haurien d’abandonar automàticament Jesús.

Quan un ha perdut altres punts de referència i sent que «alguna cosa» està morint en la seva consciència, pot ser decisiu no perdre contacte amb Jesucrist. El text evangèlic ens recorda les seves paraules: «Feliç aquell qui no em rebutjarà!» Feliç el qui entengui tot allò que Crist pot significar en la seva vida.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari,.

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 14 de desembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “No sentir-se decebut per Jesús” té com a fonament els fragments (2-11) del capítol 11 de l’evangeli de Mateu.

En el primer paràgraf de l’homilia del proper diumenge, se’ns recorda que Jesús no és propietat de cap religió, ni de cap Església: En aquests temps de crisi religiosa i de confusió interior, és important recordar que Jesucrist no és propietat particular de les Esglésies. És de tothom. A ell poden acostar-s’hi els qui el confessen com a Fill de Déu, i també els qui caminen cercant un sentit més humà a les seves vides. Ja fa uns quants anys, el conegut pensador Roger Garaudy, marxista convençut en aquells temps, advertia així als cristians: «Vosaltres heu recollit i conservat aquesta esperança que és Jesucrist. Torneu-nos-la, perquè pertany a tothom»

En aquest segon paràgraf, la homilia ens parla d’un segons pensador/escriptor, en aquest cas un escriptor provocatiu, que en molts dels seus llibres ens parla de Jesús, no pas en negatiu, però si amb un llenguatge quasi a les antípodes dels predicadors de la seva època: Gairebé per la mateixa època, Jean Onimus publicava el seu apassionant i insòlit llibre sobre Jesús amb el provocatiu títol de Le Perturbateur. Adreçant-se a Jesús, l’escriptor francès deia: «Per què romandràs propietat privada dels predicadors, dels doctors i d’alguns erudits, tu que has dit coses tan senzilles, paraules directes, paraules que romanen per als homes, paraules de vida eterna?» Per això poques coses em produeixen més alegria que saber que els homes i les dones allunyats de la pràctica religiosa habitual cerquen en els meus escrits trobar-se amb Jesús. Estic convençut que ell pot ser per a molts el millor camí per trobar-se amb el Déu Amic i donar un sentit més esperançat a les seves vides. Jesús no deixa indiferent ningú que s’hi acosta. Hom troba, per fi, algú que viu en la veritat, algú que sap per què cal viure i per què val la pena morir. Intueix que aquest estil de viure «tan de Jesús» és la manera més encertada i humana d’enfrontar-se a la vida i a la mort.

Jesús guareix. La seva passió per la vida posa al descobert la nostra superficialitat i el nostre convencionalisme. El seu amor als indefensos desemmascara els nostres egoismes i la nostra mediocritat. La seva veritat revela els nostres autoenganys. Però, sobretot, la seva fe incondicional en el Pare ens convida a sortir de la incredulitat i a confiar en Déu. Els qui avui abandonen l’Església perquè s’hi troben incòmodes, o perquè discrepen d’alguna de les seves actuacions o directrius concretes, o perquè senzillament la litúrgia cristiana ha perdut per a ells tot interès vital, per això no haurien d’abandonar automàticament Jesús.

Com quasi sempre el darrer paràgraf de la homilia, és un cant a l’esperança: Quan un ha perdut altres punts de referència i sent que «alguna cosa» està morint en la seva consciència, pot ser decisiu no perdre contacte amb Jesucrist. El text evangèlic ens recorda les seves paraules: «Feliç aquell qui no em rebutjarà!» Feliç el qui entengui tot allò que Crist pot significar en la seva vida.

Al·leluia Is 61,1
L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,
m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts.

En la homilia pel proper diumenge 14 de desembre, sens intenta estimular retornar a la fe en Jesús. Dic la fe en Jesús, sense fer esment a l’Església, doncs no sempre el testimoniatge dels seu màxim dirigents ha esta prou edificant i convincent. L’Església a diferència de Jesús, és una institució humana i els humanes, som sers limitats i al mateix temps tant o més temptats per l’esperit maligna, la qual cosa (i no pretenc excusar a ningú) pot provocar i al llar de l’historia de l’Església ha provocat moltes disfuncions i testimoniatges negatius, com també (gràcies a Déu) ha expressat testimoniatges exemplars que, malauradament en temps limitat, han estimulat un apropament molt significatiu vers la institució eclesial.

Els més important, tal i com ens ho explica l’homilia, Jesús sempre el tenim esperant-nos amb les mans oberts i el seu cor amorós bategant de goig per abraçar-nos. QUE MAI PERDEM L’ESPERANÇA!!

 RECUPERAR CAMINS

Comentari a l’evangeli (Mt 3,1-12) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

Per aquells dies vingué Joan Baptista, que predicava així al desert de Judea: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop». És d'ell que deia el profeta Isaïes: «Una veu crida en el desert: "Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí"». Joan duia una capa de pèl de camell, es cobria amb una pell la cintura i el seu aliment eren llagostes i mel boscana. Anaven a trobar-lo de Jerusalem, de tot arreu de la Judea i de tota la regió del Jordà, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.

Però quan veié que molts dels fariseus i dels saduceus venien a fer-se batejar, els va dir: «Cria d'escurçons, qui us ha ensenyat mai com podreu fugir de la justícia que s'acosta? Demostreu amb fets que us voleu convertir. No visqueu refiats pensant que sou fills d'Abraham, que Déu pot donar fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. Ara la destral ja està clavada a l'arrel dels arbres, i ja sabeu que l'arbre que no dona bons fruits és tallat i llençat al foc. Jo us batejo només amb aigua perquè us convertiu, però el qui ve després de mi és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni d'aguantar-li el calçat. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el seu blat, l'entrarà al graner, però la palla, la cremarà en el foc que no s'apaga».

Comentari.-

És molt fàcil quedar-se a la vida «sense camins» cap a Déu. No cal ser ateu. No cal rebutjar Déu de manera conscient. Només cal seguir la tendència general dels nostres dies i instal·lar-se en la indiferència religiosa. De mica en mica, Déu desapareix de l’horitzó. Cada cop interessa menys. És possible avui recuperar camins vers Déu?

Potser el primer és recuperar «la humanitat de la religió». Abandonar camins ambigus que condueixen cap a un Déu interessat i dominador, gelós només de la seva glòria i el seu poder, per obrir-se a un Déu que cerca i desitja, des d’ara i per sempre, el millor per a nosaltres. Déu no és l’Ésser Suprem que aixafa i humilia, sinó l’Amor Sant que atrau i dóna vida. Les persones avui tornaran a Déu no empeses per la por, sinó atretes pel seu amor.

Cal alhora eixamplar l’horitzó de la nostra vida. Estem omplint la nostra existència de coses, i ens estem quedant buits per dins. Vivim informats de tot, però ja no sabem cap on orientar la nostra vida. Ens creiem les generacions més intel·ligents i progressistes de la història, però no sabem entrar al nostre cor per a adorar o donar gràcies. Ens apropem a Déu quan ens posem a cercar un espai nou per existir.

És important, a més, cercar un «fonament sòlid» a la vida. En què ens podem recolzar enmig de tanta incertesa i desconcert? La vida és com una casa: cal cuidar la façana i la teulada, però el més important és construir sobre fonaments segurs. Al final, sempre necessitem posar la nostra confiança última en alguna cosa o algú. No serà que necessitem Déu?

Per recuperar camins cap a ell ens cal aprendre a callar. Al més íntim de l’existència s’hi arriba no quan vivim agitats i plens de por, sinó quan fem silenci. Si la persona es recull i queda callada davant de Déu, tard o d’hora el seu cor comença a obrir-se.

Es pot viure tancat en un mateix, sense camins cap a res de nou i creador. Però també es poden cercar nous camins cap a Déu. A això ens convida el Baptista.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 7 de desembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Recuperem camins” té com a fonament els fragments (1-12) del capítol 3 de l’evangeli de Mateu.

En el primer paràgraf de l’homilia del proper diumenge, sens està afirmant sense embuts que en els nostres dies la des-cristianització, és un fet alarmant. Una realitat que també en aquestes nostres ratlles  venim assenyalant de que comporta, malauradament, ser atrets per la constant informació neo-capitalista que sens dona:  És molt fàcil quedar-se a la vida «sense camins» cap a Déu. No cal ser ateu. No cal rebutjar Déu de manera conscient. Només cal seguir la tendència general dels nostres dies i instal·lar-se en la indiferència religiosa. De mica en mica, Déu desapareix de l’horitzó. Cada cop interessa menys. És possible avui recuperar camins vers Déu?

Potser el primer és recuperar «la humanitat de la religió». Abandonar camins ambigus que condueixen cap a un Déu interessat i dominador, gelós només de la seva glòria i el seu poder, per obrir-se a un Déu que cerca i desitja, des d’ara i per sempre, el millor per a nosaltres. Déu no és l’Ésser Suprem que aixafa i humilia, sinó l’Amor Sant que atrau i dóna vida. Les persones avui tornaran a Déu no empeses per la por, sinó atretes pel seu amor.

Cal alhora eixamplar l’horitzó de la nostra vida. Estem omplint la nostra existència de coses, i ens estem quedant buits per dins. Vivim informats de tot, però ja no sabem cap on orientar la nostra vida. Ens creiem les generacions més intel·ligents i progressistes de la història, però no sabem entrar al nostre cor per a adorar o donar gràcies. Ens apropem a Déu quan ens posem a cercar un espai nou per existir.

En front de tanta desorientació: És important, a més, cercar un «fonament sòlid» a la vida. En què ens podem recolzar enmig de tanta incertesa i desconcert? La vida és com una casa: cal cuidar la façana i la teulada, però el més important és construir sobre fonaments segurs. Al final, sempre necessitem posar la nostra confiança última en alguna cosa o algú. No serà que necessitem Déu?

Per recuperar camins cap a ell ens cal aprendre a callar. Al més íntim de l’existència s’hi arriba no quan vivim agitats i plens de por, sinó quan fem silenci. Si la persona es recull i queda callada davant de Déu, tard o d’hora el seu cor comença a obrir-se. Es pot viure tancat en un mateix, sense camins cap a res de nou i creador. Però també es poden cercar nous camins cap a Déu. A això ens convida el Baptista.

Al·leluia Lc 3,4-6

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí;

tothom veurà la salvació de Déu.

En la homilia pel proper diumenge 7 de desembre, sens insisteix en la necessitat d’aïllar-nos del soroll que de manera molt i molt estudiada és la realitat que ens toca viure, com altres realitats sòcio-polítiques que ja es donaven com molt superades i que de nou afloren de nou amb molta intensitat. Tant les primeres com les suara esmentades, estant promogudes pel mateix promotor: El capitalisme més inhumà que, conseqüentment no s’immuta ni per els crims que produeix ni molt menys per la despersonalització humana i la seva desvinculació dels valors ètics i/o morals de les generacions actuals. Aquesta trista realitat ens ha de forçar i obligar a recollir el testimoni del Baptista i aixecar la nostra veu per cridar ben fort «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» ja que només seguint el missatge de Jesús, les dones i homes del nostre temps podrem recuperar el seny, la llibertat personal i el camí correcta vers l’amor i amb ell, la plena llibertat personal i col·lectiva. 

 CONTINUEM ESTANT DESPERTS?

Comentari a l’evangeli (Mt 24,37-44) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l'home, passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l'arca. No s'havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se'ls endugué tots. Igual passarà en l'adveniment del Fill de l'home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l'un fora pres i l'altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l'una fora presa i l'altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l'hora de la nit que el lladre vindria, no s'hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada».

Comentari.-

Un dia la història apassionant dels homes s’acabarà, com acaba inevitablement la vida de cadascun de nosaltres. Els evangelis posen en boca de Jesús un discurs sobre aquest final, i sempre destaquen una exhortació: vetlleu, estigueu a punt, viviu desperts. Les primeres generacions cristianes van donar molta importància a aquesta vigilància. La fi del món no arribava tan aviat com alguns pensaven. Sentien el risc d’anar oblidant-se a poc a poc de Jesús i no volien que els trobés un dia «adormits».

Han passat molts segles des de llavors. Com vivim els cristians d’avui? Continuem desperts o ens hem anat adormint a poc a poc? Vivim atrets per Jesús o distrets per tota mena de qüestions secundàries? El seguim a ell o hem après a viure a l’estil de tothom?

Vigilar és primer de tot despertar de la inconsciència. Vivim el somni de ser cristians quan, en realitat, no poques vegades els nostres interessos, actituds i estil de viure no són els de Jesús. Aquest somni ens protegeix de cercar la nostra conversió personal i la de l’Església. Si no despertem, seguirem enganyant-nos a nosaltres mateixos.

Vigilar és viure atents a la realitat. Escoltar els gemecs dels qui pateixen. Sentir l´amor de Déu a la vida. Viure més atents a la seva misteriosa presència entre nosaltres. Sense aquesta sensibilitat no és possible caminar darrere de Jesús.

De vegades vivim immunitzats a les crides de l’evangeli. Tenim cor, però se’ns ha endurit; tenim orelles, però no escoltem allò que Jesús escoltava; tenim ulls, però no veiem la vida com la veia ell, ni mirem les persones com ell les mirava. Pot passar aleshores el que Jesús volia evitar entre els seus seguidors: veure’ls com «cecs conduint altres cecs».

Si no despertem, a tots ens pot passar allò d’aquells de la paràbola que encara, al final dels temps, preguntaven: «Senyor, quan et vam veure afamat, o que tenies set, o eres foraster, o que anaves despullat, o estaves malalt, o a la presó, i no t’hem assistit?»

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 ESCARNI O INVOCACIÓ?

Comentari a l’evangeli (Lc 23,35-43) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d'altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, «l'Elegit». Els soldats també se'n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva't tu mateix». Sobre d'ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus».

Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva;t a tu mateix i a nosaltres».

Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». Jesús li respongué: «T'ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».

Comentari.-

Lluc descriu amb accents tràgics l’agonia de Jesús enmig de les burles i bromes dels qui l’envolten. Ningú sembla entendre la seva entrega. Ningú no ha entès el seu amor als darrers. Ningú no ha vist al seu rostre la mirada compassiva de Déu envers l’ésser humà.

Des d’una certa distància, les «autoritats» religioses i el «poble» es reien de Jesús «escarnint-lo»: «Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies». Els soldats de Pilat, en veure’l assedegat, li ofereixen un vi avinagrat, molt popular entre ells, mentre es riuen d’ell: «Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!» El mateix li diu un dels delinqüents, crucificat amb ell: «No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix!»

Fins a tres vegades Lluc repeteix la burla: «Salva’t a tu mateix». Quines «Messies» pot ser aquest si no té poder per salvar-se? Quina mena de «Rei» pot ser? Com salvarà el seu poble de l’opressió de Roma si no es pot escapar dels quatre soldats que vigilen la seva agonia? Com pot estar Déu de part seva si no intervé per alliberar-lo?

De sobte, enmig de tanta mofa, una invocació: «Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne». És l’altre delinqüent, que reconeix la innocència de Jesús, confessa la seva culpa i, ple de confiança en el perdó de Déu, només demana a Jesús que es recordi d’ell. Jesús li respon immediatament: «Avui seràs amb mi al paradís». Ara tots dos estan agonitzant, units en el desemparament i la impotència. Però avui mateix estaran tots dos junts gaudint de la vida del Pare.

Què seria de nosaltres si l’Enviat de Déu busqués la seva pròpia salvació escapant d’aquella creu que l’uneix per sempre a tots els crucificats de la història? Com podríem creure en un Déu que ens deixés enfonsats en el nostre pecat i en la nostra impotència davant de la mort?

Hi ha qui també avui fa burla del Crucificat. No saben què fan. No ho farien amb Martin Luther King. S’estan burlant de l’home més humà que ha donat la història. Quina és la postura més digna davant d’aquest Crucificat, encarnació suprema de la proximitat de Déu al patiment del món, burlar-se’n o invocar-lo?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 23 de novembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escarni o invocació?” té com a fonament els fragments 35-43) del capítol 23 de l’evangeli de Lluc.

En la homilia del proper diumenge, basada en el text de Lluc sobre els darrers moments de Jesús agonitzant clavat a la creu, ens descriu una trista realitat: ningú ha entès el seu lliurament vers els més pobres i marginats: Lluc descriu amb accents tràgics l’agonia de Jesús enmig de les burles i bromes dels qui l’envolten. Ningú sembla entendre la seva entrega. Ningú no ha entès el seu amor als darrers. Ningú no ha vist al seu rostre la mirada compassiva de Déu envers l’ésser humà. Des d’una certa distància, les «autoritats» religioses i el «poble» es reien de Jesús «escarnint-lo»: «Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies». Els soldats de Pilat, en veure’l assedegat, li ofereixen un vi avinagrat, molt popular entre ells, mentre es riuen d’ell: «Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!» El mateix li diu un dels delinqüents, crucificat amb ell: «No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix!»

Fins a tres vegades Lluc repeteix la burla: «Salva’t a tu mateix». Quin «Messies» pot ser aquest si no té poder per salvar-se? Quina mena de «Rei» pot ser? Com salvarà el seu poble de l’opressió de Roma si no es pot escapar dels quatre soldats que vigilen la seva agonia? Com pot estar Déu de part seva si no intervé per alliberar-lo? De sobte, enmig de tanta mofa, una invocació: «Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne». És l’altre delinqüent, que reconeix la innocència de Jesús, confessa la seva culpa i, ple de confiança en el perdó de Déu, només demana a Jesús que es recordi d’ell. Jesús li respon immediatament: «Avui seràs amb mi al paradís». Ara tots dos estan agonitzant, units en el desemparament i la impotència. Però avui mateix estaran tots dos junts gaudint de la vida del Pare.

En el darrer paràgraf, l’homilia –com ja ens té acostumats- ens ofereix unes ratlles d’esperança: Què seria de nosaltres si l’Enviat de Déu busqués la seva pròpia salvació escapant d’aquella creu que l’uneix per sempre a tots els crucificats de la història? Com podríem creure en un Déu que ens deixés enfonsats en el nostre pecat i en la nostra impotència davant de la mort? Hi ha qui també avui fa burla del Crucificat. No saben què fan. No ho farien amb Martin Luther King. S’estan burlant de l’home més humà que ha donat la història. Quina és la postura més digna davant d’aquest Crucificat, encarnació suprema de la proximitat de Déu al patiment del món, burlar-se’n o invocar-lo?

Al·leluia Mc 11,10

Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Beneït el Regne del nostre pare David,

que està a punt d'arribar.

De aquesta homilia, cal extreure una conclusió clara i concisa: Jesús i només ell, cal que sigui el nostre Mestre, els nostre Guia, i l’únic Senyor. Els humans, sigui quina sigui la condició o jerarquia, no som perfectes i és per això que la nostre debilitat ens provoca caigudes a voltes de conseqüències mediàtiques. És per aquesta raó que el nostre Guia i Senyor, cal que sigui sempre i en tot moment Jesús. Sortosament, però, és ben cert que al llarg de la història, hem pogut gaudir en el passat i també en els nostres dies de persones (dones i homes), i no només clergues i religioses/os, que ens han ofert un testimoniatge positiu i esperem que també en el futur, segueixin oferint, car pot ajudar-nos en el nostre pelegrinatge per la mare terra.

 DONAR PER ACABAT

Comentari a l’evangeli (Lc 21,5-19) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, alguns parlaven del temple, fent notar les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: «Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra». Llavors li preguntaren: «Mestre, quan serà tot això i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?». Jesús respongué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar, perquè vindran molts que s'apropiaran el meu nom. Diran: "Soc jo", i també: "Ja arriba el moment". Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells. I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us alarmeu. Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida». Després els deia: «Una nació prendrà les armes contra una altra, i un regne contra un altre regne. Hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes pertot arreu, passaran fets espantosos i apareixeran al cel grans senyals d'amenaça. Però abans de tot això se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d'ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida».

Comentari.-

És la darrera visita de Jesús a Jerusalem. Alguns dels que l’acompanyen s’admiren en contemplar «la bellesa del temple». Jesús, per contra, sent una cosa molt diferent. Els seus ulls de profeta veuen el temple de manera més profunda: en aquell lloc grandiós no s’hi està acollint el regne de Déu. Per això Jesús el dona per acabat: «De tot això que contempleu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït».

De sobte, les paraules han trencat l’autoengany que es viu a l’entorn del temple. Aquell edifici esplèndid alimenta una il·lusió falsa d’eternitat. Aquella manera de viure la religió sense acollir la justícia de Déu ni escoltar el clam dels qui pateixen és enganyosa i perible: «Tot això serà destruït».

Les paraules de Jesús no neixen de la ira. Menys encara del menyspreu o el ressentiment. El mateix Lluc ens diu una mica abans que, en acostar-se a Jerusalem i veure la ciutat, Jesús «arrencà a plorar». El seu plor és profètic. Els poderosos no ploren. El profeta de la compassió sí.

Jesús plora davant Jerusalem perquè estima la ciutat més que ningú. Plora per una «religió vella» que no s’obre al regne de Déu. Les seves llàgrimes expressen la seva solidaritat amb el patiment del seu poble, i alhora la seva crítica radical a aquell sistema religiós que obstaculitza la visita de Déu: Jerusalem –la ciutat de la pau!– «Tant de bo també tu haguessis reconegut allò que et porta la pau!» «Però ara és amagat als teus ulls».

L’actuació de Jesús ens aclareix la situació actual. De vegades, en temps de crisi, com els nostres, l’única manera d’obrir camins a la novetat creadora del regne de Déu és donar per acabat allò que alimenta una religió caduca, sense generar la vida que Déu vol introduir al món.

Donar per acabada una cosa viscuda de manera sagrada durant segles no és fàcil. No es fa condemnant els qui la volen conservar com a etern i absolut. Es fa «plorant», ja que els canvis exigits per la conversió al regne de Déu fan patir a molts. Els profetes denuncien el pecat de l’Església plorant.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

 AMIC DE LA VIDA

Comentari a l’evangeli (Lc 20,27-38) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: 28 --Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. 29 Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. 30 També el segon 31 i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. 32 Finalment va morir també la dona. 33 Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat? 34 Jesús els respongué: --Els qui viuen en aquest món es casen, 35 però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; 36 ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu.37 »I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. 38 Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.

Comentari.-

«Déu és amic de la vida». Aquesta era una de les conviccions bàsiques de Jesús. Per això, discutint un dia amb un grup de saduceus, que negaven la resurrecció, els va confessar clarament la seva fe: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius».

Jesús no es pot ni imaginar que a Déu se li vagin morint les criatures; que, després d’uns anys de vida, la mort el vagi deixant sense fills i filles estimats. No és possible. Déu és font inesgotable de vida. Déu crea els vivents, els cuida, els defensa, se’n compadeix i rescata la seva vida del pecat i de la mort.

Probablement Jesús no va llegir mai el llibre de la Saviesa, escrit cap a l’any 50 a. C. a Alexandria, però el seu missatge sobre Déu recorda una pàgina inoblidable d’aquest savi jueu que escriu així: «Però, justament perquè ho pots tot, tens misericòrdia de tothom i apartes la mirada dels pecats dels homes, perquè puguin penedir-se. És que estimes tot el que existeix i no et repugna res del que has creat, ja que no has fet res sense estimar-ho. Què podria subsistir si tu no ho volguessis? Què es podria mantenir si no ho haguessis cridat a l’existència? Tractes amb gran mirament totes les coses, perquè totes són teves, Senyor que estimes la vida» (Saviesa 11,23-26).

Déu és amic de la vida. Per això es compadeix de tots els qui no saben o no poden viure de manera digna. Arriba fins i tot a «apartar la mirada» dels pecats dels homes perquè tornin a descobrir el camí de la vida. No li repugna res del que ha creat. Estima tots els éssers; altrament no els hauria fet. Perdona tothom, es compadeix de tothom, vol la vida de tothom, perquè tots són seus.

Com és que no estimem amb més passió la creació sencera? Per què no cuidem i defensem amb més força la vida de tots els éssers de tanta depredació i agressió? Per què no ens compadim de tants «exclosos» per qui aquest món no és casa seva? Com podem continuar pensant que el nostre benestar és més important que la vida de tants homes i dones que se senten estranys i sense lloc en aquesta Terra creada per Déu per a ells?

És increïble que no entenguem l’absurditat de la nostra religió quan cantem al Creador i Ressuscitador de la vida i, alhora, contribuïm a generar fam, patiment i degradació en les seves criatures.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 9 de novembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amic de la vida” té com a fonament els fragments 27-38) del capítol 20 de l’evangeli de Lluc.

En la homilia del proper diumenge, sens aclareix que Déu només és Déu de vius, cosa que ens aclareix que després de la mort, esdevindrà de nou la vida, i no importarà per a la vida eterna, si ens hem casat una, dues o cinc vegades, ni si hem tingut fills o no, d’on es dedueix que el més significatiu, molt probablement serà la vida individual de cadascú de nosaltres...

«Déu és amic de la vida». Aquesta era una de les conviccions bàsiques de Jesús. Per això, discutint un dia amb un grup de saduceus, que negaven la resurrecció, els va confessar clarament la seva fe: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius» Jesús no es pot ni imaginar que a Déu se li vagin morint les criatures; que, després d’uns anys de vida, la mort el vagi deixant sense fills i filles estimats. No és possible. Déu és font inesgotable de vida. Déu crea els vivents, els cuida, els defensa, se’n compadeix i rescata la seva vida del pecat i de la mort.

Probablement Jesús no va llegir mai el llibre de la Saviesa, escrit cap a l’any 50 a. C. a Alexandria, però el seu missatge sobre Déu recorda una pàgina inoblidable d’aquest savi jueu que escriu així: «Però, justament perquè ho pots tot, tens misericòrdia de tothom i apartes la mirada dels pecats dels homes, perquè puguin penedir-se. És que estimes tot el que existeix i no et repugna res del que has creat, ja que no has fet res sense estimar-ho. Què podria subsistir si tu no ho volguessis? Què es podria mantenir si no ho haguessis cridat a l’existència? Tractes amb gran mirament totes les coses, perquè totes són teves, Senyor que estimes la vida» (Saviesa 11,23-26).

Déu és amic de la vida. Per això es compadeix de tots els qui no saben o no poden viure de manera digna. Arriba fins i tot a «apartar la mirada» dels pecats dels homes perquè tornin a descobrir el camí de la vida. No li repugna res del que ha creat. Estima tots els éssers; altrament no els hauria fet. Perdona tothom, es compadeix de tothom, vol la vida de tothom, perquè tots són seus.

Certament és una brutal contradicció, adonar-nos que els humans som o ens hem convertit, malauradament, en els més grans depredadors de la nostra mare Terra: Com és que no estimem amb més passió la creació sencera? Per què no cuidem i defensem amb més força la vida de tots els éssers de tanta depredació i agressió? Per què no ens compadim de tants «exclosos» per qui aquest món no és casa seva? Com podem continuar pensant que el nostre benestar és més important que la vida de tants homes i dones que se senten estranys i sense lloc en aquesta Terra creada per Déu per a ells? És increïble que no entenguem l’absurditat de la nostra religió quan cantem al Creador que ens Ressuscita a la vida i, alhora, contribuïm a generar fam, patiment i degradació en les seves criatures.

Al·leluia 2Cr 7,16
Diu el Senyor:
He escollit aquest temple i l'he consagrat
perquè porti per sempre el meu nom.

Una vegada llegida aquesta homilia i haver analitzat el seu contingut, certament o et cau la cara de vergonya o et poses a plorar, perquè malgrat que, malauradament, més o menys ja érem conscients de la desgraciada capacitat que els humans tenim de fer mal de debò i sense límits, fins que no ho palpes no ho acabes de creure. Diàriament les notícies ens informen de assassinats domèstics i no domèstics, de violacions continuades a les dones com a víctimes, però també el bullying a que són sotmesos molts nens i nenes per part de els seus mateixos companys/es; sense oblidar el desastre ecològic que originen, la major part de les grans empreses i els governs dels països més poderosos de la terra, que ja es detecten, com per exemple els desastres provocats o originats pel canvi climàtic que ja l’estem observant constantment, però que ja l’estant patint molt conciutadans.

 LA SALVACIÓ DEL RIC

Comentari a l’evangeli (Lc 19,1-10) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

1 Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. 2 Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. 3 Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. 4 Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. 5 Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué:--Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.6 Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. 7 Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: --Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador! 8 Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué:

--Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més. 9 Jesús li digué:--Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. 10 El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut.

Comentari.-

Són força els cristians de posició acomodada que se senten molestos per aquesta «moda» que ha entrat a l’Església de parlar tant dels pobres. No entenen que l’Evangeli pugui ser una bona notícia només per a ells. I que, per tant, els rics només el puguin sentir com una amenaça per als seus interessos i com a interpel·lació de la seva riquesa.

Els sembla que tot això no és sinó demagògia barata, ideologització il·legítima de l’Evangeli i, en definitiva, fer política d’esquerres. Perquè vejam: no s’acostava Jesús a tothom per un igual? No acollia pobres i rics amb el mateix amor? No va oferir a tots la salvació?

Certament, Jesús s’apropa a tots oferint la salvació. Però no de la mateixa manera. I, en concret, als rics se’ls acosta per «salvar-los» primer de tot de les seves riqueses.

A Jericó, Jesús es fa allotjar a casa un ric. L’home el rep amb joia. És un honor per a ell acollir el Mestre de Natzaret. En trobar-se amb Jesús i sentir el seu missatge, el ric canviarà. Descobreix que allò important no és acaparar, sinó compartir, i decideix donar la meitat dels seus béns als pobres. Descobreix que ha de fer justícia als qui ha robat, i es compromet a restituir-los amb escreix. Només aleshores Jesús proclama: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa».

Al ric no se li ofereix un altre camí de salvació sinó el de compartir allò que posseeix amb els pobres que ho necessiten. És l’única «inversió rendible cristianament» que pot fer amb els seus béns.

La raó és senzilla. No és possible un món més fratern si els rics no canvien d’actitud i accepten reduir els seus béns en benefici dels empobrits per l’actual sistema econòmic.

Aquest és el camí de salvació que se’ls ofereix als rics. «Ells només poden rebre ajuda quan reconeixen la seva pròpia pobresa i estan disposats a entrar a la comunitat dels pobres, especialment dels que ells mateixos han reduït a la misèria per la violència» (Jürgen Moltmann).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert 

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 26 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Per inacceptables” té com a fonament els fragments 1-10) del capítol 19 de l’evangeli de Lluc.

En la homilia del proper diumenge, sens aclareix el perquè sembla que la gent adinerada és queixa de que en les homilies es parli massa sovint dels pobres (sembla que n’hi ha que d’aquesta qüestió, voldrien que no sen parles ni una paraula) : Són força els cristians de posició acomodada que se senten molestos per aquesta «moda» que ha entrat a l’Església de parlar tant dels pobres. No entenen que l’Evangeli pugui ser una bona notícia només per a ells. I que, per tant, els rics només el puguin sentir com una amenaça per als seus interessos i com a interpel·lació de la seva riquesa.

Els sembla que tot això no és sinó demagògia barata, mitologització il·legítima de l’Evangeli i, en definitiva, fer política d’esquerres. Perquè venja’m: no s’acostava Jesús a tothom per un igual? No acollia pobres i rics amb el mateix amor? No va oferir a tots la salvació? Certament, Jesús s’apropa a tots oferint la salvació. Però no de la mateixa manera. I, en concret, als rics se’ls acosta per «salvar-los» primer de tot de les seves riqueses.

A Jericó, Jesús es fa allotjar a casa un ric. L’home el rep amb joia. És un honor per a ell acollir el Mestre de Natzaret. En trobar-se amb Jesús i sentir el seu missatge, el ric canviarà. Descobreix que allò important no és acaparar, sinó compartir, i decideix donar la meitat dels seus béns als pobres. Descobreix que ha de fer justícia als qui ha robat, i es compromet a restituir-los amb escreix. Només aleshores Jesús proclama: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa».

Al ric no se li ofereix un altre camí de salvació sinó el de compartir allò que posseeix amb els pobres que ho necessiten. És l’única «inversió rendible cristianament» que pot fer amb els seus béns. La raó és senzilla. No és possible un món més fratern si els rics no canvien d’actitud i accepten reduir els seus béns en benefici dels empobrits per l’actual sistema econòmic.

Aquest és el camí de salvació que se’ls ofereix als rics. «Ells només poden rebre ajuda quan reconeixen la seva pròpia pobresa i estan disposats a entrar a la comunitat dels pobres, especialment dels que ells mateixos han reduït a la misèria per la violència» (Jürgen Moltmann).

Al·leluia 2C 5,19

Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb ell mateix,

i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació.

Novament en aquesta homilia de l’equip del Pagola, sens diu sense embuts vers on hem d’encaminar la nostra esperança, sens diu que tot i el diàfan i contundent missatge evangeli, encara hi ha qui volen fer ostentació de la seva religiositat, sense modificar ni una coma a la seva forma  i manera d’explotar als seus treballadors o, si formen part d’una estructura de poder, com pot ser, per exemple, al govern del seu país, proposen o avalen polítiques perjudicials pels interessos de les classes socials més desfavorides. És tant obsessiva la seva manera d’actuar que, no saben actuar d’altre manera que no sigui vetllant en tot moment pels seus interessos, tot perjudicant al sector mes feble de la societat. Malauradament el que acabo d’afirmar, és real i està passant en els nostres dies...