QUINA TOLERÀNCIA?

Comentari a l’evangeli (Lc 13,22-30) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Vindrà gent d'orient i d'occident i s'asseuran a la taula en el Regne de Déu

Lectura de l'evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?». Ell contestà: «Correu, mireu d'entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.

Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: "Senyor obriu-nos". Ell us respondrà: "No sé d'on sou". Llavors començareu a dir-li: "Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers". Ell us respondrà: "No sé d'on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal".

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers».

Comentari.-

La tolerància ocupa avui un lloc eminent entre les virtuts més apreciades a Occident. Així ho confirmen totes les enquestes. Ser tolerant és avui un valor social cada cop més generalitzat. Les joves generacions ja no suporten la intolerància o la manca de respecte a l’altre.

Hem de celebrar aquest nou clima social després de segles d’intolerància i de violència, moltes vegades perpetrada en nom de la religió o del dogma. Com s’estremeix avui la nostra consciència en llegir obres com l’excel·lent novel·la L’heretge, de Miguel Delibes, i quin goig experimenta el nostre cor davant del seu cant apassionat a la tolerància i la llibertat de pensament.

Tot això no impedeix que siguem crítics amb un tipus de «tolerància» que més que virtut o ideal humà és desafecció envers els valors i la indiferència davant el sentit de qualsevol projecte humà: cadascú pot pensar el que vulgui i fer el que li doni la gana, ja que poc importa el que la persona faci amb la seva vida. Aquesta «tolerància» neix quan falten principis clars per a distingir el bé del mal o quan les exigències morals queden diluïdes o es mantenen sota mínims.

La veritable tolerància no és «nihilisme moral» ni cinisme o indiferència davant l’erosió actual de valors. És respecte a la consciència de l’altre, obertura a tot valor humà, interès pel que fa l’ésser humà més digne d’aquest nom. La tolerància és un gran valor no perquè no hi hagi cap veritat objectiva ni moral, sinó perquè la millor manera d’apropar-nos-hi és el diàleg i l’obertura mútua.

Quan no és així, aviat queda desemmascarada. Es presumeix de tolerància, però es reprodueixen noves exclusions i discriminacions, s’afirma el respecte a tothom, però es desqualifica i ridiculitza qui molesta. Com explicar que, en una societat que es proclama tolerant, broti de nou la xenofòbia o s’alimenti la burla de tot allò religiós?

A la dinàmica de la veritable tolerància hi ha un desig de cercar sempre el millor per a l’ésser humà. Ser tolerant és dialogar, buscar junts, construir un futur millor sense menysprear ni excloure ningú, però no és irresponsabilitat, abandó de valors, oblit de les exigències morals. La crida de Jesús a entrar per la «porta estreta» no té res a veure amb un rigorisme crispat i estèril. És una crida a viure sense oblidar les exigències, de vegades urgents, de qualsevol vida digna de l’ésser humà.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

EL FOC DE L’AMOR

Comentari a l’evangeli (Lc 12,49-53) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d'un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l'hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d'ara dins una mateixa casa n'hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra».

Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: "Ja ve la pluja". I efectivament, la pluja arriba. I quan el vent bufa del sud, dieu: "Farà calor". I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l'aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?».

Comentari

Fa por pronunciar la paraula «amor». Està tan prostituïda que hi cap el millor i el pitjor, el més sublim i el més mesquí. Tanmateix, l’amor és sempre a la font de tota vida sana, despertant i fent créixer el millor que hi ha en nosaltres.

Quan manca l’amor, manca el foc que mou la vida. Sense amor, la vida s’apaga, vegeta i s’acaba extingint. El qui no estima es tanca i s’aïlla cada cop més. Gira esbojarradament sobre els seus problemes i ocupacions, queda empresonat als paranys del sexe, cau a la rutina del treball diari: li falta el motor que mou la vida.

L’amor és al centre de l’Evangeli, no com una llei que cal complir disciplinadament, sinó com el «foc» que Jesús vol veure «encès» sobre la Terra, més enllà de la passivitat, la mediocritat o la rutina del bon ordre. Segons el Profeta de Galilea, Déu és a prop nostre buscant fer germinar, créixer i fructificar l’amor i la justícia del Pare. Aquesta presència d´un Déu que no parla de venjança, sinó d´amor apassionat i de justícia fraterna, és el més essencial de l´Evangeli.

Jesús contempla el món com a ple de la gràcia i de l’amor del Pare. Aquesta força creadora és com una mica de llevat que ha d’anar fermentant la massa, un foc encès que ha de fer cremar el món sencer. Jesús somia una família humana habitada per l’amor i la set de justícia. Una societat que cerca apassionadament una vida més digna i més feliç per a tothom.

El gran pecat dels seguidors de Jesús serà sempre deixar que el foc s’apagui: substituir la cremor de l’amor per la doctrina religiosa, l’ordre o la cura del culte; reduir el cristianisme a una abstracció revestida d’ideologia; deixar que es perdi el seu poder transformador. Tot i això, Jesús no es va preocupar primordialment d’organitzar una nova religió ni d’inventar una nova litúrgia, sinó que va encoratjar un «nou ésser» (P. Tillich), el naixement d’un home nou mogut radicalment pel foc de l’amor i la justícia.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 17 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “El foc de l’amor” té com a fonament els fragments (49-57) del capítol 12 de l’evangeli de Lluc.

En l’homilia del proper diumenge, se’ns parla de l’amor, d’El foc de l’amor, entès com “el combustible” imprescindible, per tal d’evitar que el foc de l’amor s’apagui. Dissortadament, però, tal i com ens diu l’homilia, el mot “amor” avui està totalment prostituït: Fa por pronunciar la paraula «amor». Està tan prostituïda que hi cap el millor i el pitjor, el més sublim i el més mesquí. Tanmateix, l’amor és sempre a la font de tota vida sana, despertant i fent créixer el millor que hi ha en nosaltres. Quan manca l’amor, manca el foc que mou la vida. Sense amor, la vida s’apaga, vegeta i s’acaba extingint. El qui no estima es tanca i s’aïlla cada cop més. Gira esbojarradament sobre els seus problemes i ocupacions, queda empresonat als paranys del sexe, cau a la rutina del treball diari: li falta el motor que mou la vida.

L’amor és al centre de l’Evangeli, no com una llei que cal complir disciplinadament, sinó com el «foc» que Jesús vol veure «encès» sobre la Terra, més enllà de la passivitat, la mediocritat o la rutina del bon ordre. Segons el Profeta de Galilea, Déu és a prop nostre buscant fer germinar, créixer i fructificar l’amor i la justícia del Pare. Aquesta presència d´un Déu que no parla de venjança, sinó d´amor apassionat i de justícia fraterna, és el més essencial de l´Evangeli. Sortosament avui, majoritàriament, ja no se’ns parla amb el llenguatge que se utilitzava el segle passat i que se’n inculcava insistentment pels predicador en temps de quaresma: el càstig etern de l’infern. Certament eren altres temps i el “castic etern” era, a ben segur, una influència política del franquisme. La pregunta que va ensorrar aquella maliciosa afirmació, era i és: com pot ser que un Déu que és just i que ens estima a totes i a tots, ens pot condemnar eternament  al infern? 

Jesús contempla el món com a ple de la gràcia i de l’amor del Pare. Aquesta força creadora és com una mica de llevat que ha d’anar fermentant la massa, un foc encès que ha de fer cremar el món sencer. Jesús somia una família humana habitada per l’amor i la set de justícia. Una societat que cerca apassionadament una vida més digna i més feliç per a tothom. El somni de Jesús, dissortadament avui, els poderosos d’aquest nostre món, han aconseguit bloquejar-lo. No obstant, en la lluita contra aquests poders mesquins, és imprescindible que mai perdem l’esperança d’assolir un món més just amb la victòria de l’amor per damunt dels interessos mundans. 

El darrer paràgraf de l’homilia, ens convida no només a tenir esperança, sinó que tots els cristians d’arreu, siguem, en front de la trista realitat actual, fonamentalment analítics i crítics amb els “diagnòstics” que se’ns proposen, per tal que, com ens diu l’homilia esdevinguem un nou home-dona “mogut radicalment pel foc de l’amor i la justícia” : El gran pecat dels seguidors de Jesús serà sempre deixar que el foc s’apagui: substituir la cremor de l’amor per la doctrina religiosa, l’ordre o la cura del culte; reduir el cristianisme a una abstracció revestida d’ideologia; deixar que es perdi el seu poder transformador. Tot i això, Jesús no es va preocupar primordialment d’organitzar una nova religió ni d’inventar una nova litúrgia, sinó que va encoratjar un «nou ésser» (P. Tillich), el naixement d’un home nou mogut radicalment pel foc de l’amor i la justícia.

 Al·leluia Jo 10,27

Les meves ovelles reconeixen la meva veu, diu el Senyor;

també jo les reconec i elles em segueixen.

La setmana passada en el darrer comentari de l’homilia, feia esment a que és estèril voler valorar quina de les confessions cristianes, es podria considerar la més autèntica, la que segueix més fidelment el missatge de Jesús. Després de haver llegit i aprofundit amb l’homilia del proper diumenge, hom arriba a la conclusió que tal i com es dedueix del pensament de (P.Tillich), el millor cristianisme i el més fidel al testimoni i missatge de Jesús, no és el que ens proposen les diferents confessions cristianes, sinó el que al llarg de la història ens l’ha expressat les actituds individuals de notables dones i homes amb un testimoniatge autènticament propi de seguidors fidels de Jesús, justament perquè foren moguts radicalment pel foc de l’amor i la justícia.         

NO VIURE ADORMITS

Comentari a l’evangeli (Lc 12,32-48) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s'envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s'esgotarà; allà els lladres no s'hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.

Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l'amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l'hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada».

Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?». El Senyor li respongué: «Qui és l'administrador fidel i prudent, a qui l'amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l'aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l'amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: "El meu amo triga a venir", i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L'esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l'amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l'amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d'aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d'aquells a qui ha prestat més».

Comentari

Un dels riscos que ens amenacen avui és caure en una vida superficial, mecànica, rutinària, massificada… No és fàcil d’escapar-se’n. Amb el pas dels anys, els projectes, les fites i els ideals de molta gent acaben apagant-se. Quanta gent acaba aixecant-se cada dia només per «anar fent».

On trobar un principi humanitzador, desalienant, capaç d’alliberar-nos de la superficialitat, la massificació, l’atordiment o el buit interior?

És sorprenent la insistència amb què Jesús parla d’estar vetllant. Es pot dir que entén la fe com una actitud vigilant que ens allibera del sense sentit que domina molts homes i dones, que caminen per la vida sense cap fita ni cap objectiu.

Acostumats a viure la fe com una tradició familiar, una herència o un costum més, no som capaços de descobrir tota la força que conté per humanitzar-nos i donar un sentit nou a les nostres vides. Per això és trist d’observar com força homes i dones abandonen una fe viscuda de manera inconscient i poc responsable per adoptar una actitud increient tan inconscient i poc responsable com la seva postura anterior.

La crida de Jesús a la vigilància ens demana despertar de la indiferència, la passivitat o la distracció amb què vivim sovint la nostra fe. Per viure-la de manera lúcida necessitem conèixer-la amb més profunditat, confrontar-la amb altres actituds possibles davant de la vida, agrair-la i procurar viure-la amb totes les conseqüències.

Aleshores la fe és llum que inspira els nostres criteris d’actuació, força que impulsa el nostre compromís de construir una societat més humana, esperança que anima tot el nostre viure diari.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert 

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 10 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “D’una manera més sana” té com a fonament els fragments (32-48) del capítol 12 de l’evangeli de Lluc.

En l’homilia del proper diumenge, se’ns diu sense embuts que ser cristians de conveniències per seguir la tradició familiar o, per dir-ho més gràficament, d’anar a missa els diumenges, és ser un cristià de conveniències o cristià a mig gas. La homilia es basa en les paràboles de l’evangeli de Lluc, que ens descriuen sense embuts quin és el missatge que ens va donar el mateix Jesús, en el qual descriu molt gràficament com i de quina manera ens hem de comportar si veritablement volem ser verdaders cristians.

Un dels cingles que ens amenacen avui és caure en una vida superficial, mecànica, rutinària, massificada… No és fàcil d'escapar-s'hi. Amb el pas dels anys, els projectes, les fites i els ideals de molta gent acabin apagant-se. Quanta gent s'acaba aixecant cada dia només per «anar fent». On trobar un principi humanitzant, desalienant, capaç d'alliberar-nos de la superficialitat, la massificació, l'atordiment o el buit interior?

És sorprenent la insistència amb què Jesús parla d'estar vetllant. Es pot dir que entén la fe com una actitud vigilant que ens allibera del sense sentit que domina molts homes i dones, que caminin per la vida sense cap fita ni cap objectiu. Acostumats a viure la fe com una tradició familiar, una herència o un costum més, no som capaces de descobrir tota la força que va explicar per humanitzar-nos i donar un sentit nou a les nostres vides. Per això és trist d'observar com força homes i dones abandonin una fe viscuda de manera inconscient i poc responsable per adoptar una actitud poc creient, inconscient i gens responsable com la seva postura anterior.

La crida de Jesús a la vigilància ens demana despertar de la indiferència, la passivitat o la distracció amb què vivim sovint la nostra fe. Aleshores la fe és llum que inspira els nostres criteris d'actuació, força que impulsa el nostre compromís de construir una societat més humana, esperança que anima tot el nostre viure diari.

Al·leluia Mt 24,42a.44

Vetlleu, estigueu a punt,

que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada.

Malauradament és una realitat cada vegada més evident que cada cop són menys, el ciutadans de Catalunya i de la resta de l’estat, que es consideren cristians. Segons una enquesta recent, es consideren catòlics, només un 18% aproximadament. Personalment el terme catòlic té connotacions excloents i prefereixo parlar de cristians, o sigui seguidors de Jesucrist. Si be és cert que dissortadament el cristianisme està dividit en diferents confessions, també és cert que, amb matisos diferents uns i altres professen la seva fe en el missatge de Jesús, com també ho és que cap de les diferents confessions cristianes, pot afirmar que  la seva doctrina, la seva teologia o les seves maneres rituals d’expressar-se, són les verdaderes, car totes són institucions humanes, dirigides per humans amb el què aquesta naturalesa humana comporta de debilitats, o de maneres d’expressar quin són els conceptes més vitals del què fou el missatge de Jesús de Natzaret. Tant és així que no cal analitzar-ho en les demés confessions, car no és necessita sortir del cristianisme catòlic, hem pogut comprovar que segons siguin, o hagin sigut  els seus dirigents, posen més èmfasi vers una direcció doctrinal o una diametralment diferent. En qualsevol cas, és important saber que en totes o quasi totes, si hom intenta esbrinar, hi trobarà bisbes, sacerdots o laics modèlics, com també tot el contrari... o sigui fent funcions impròpies no del sacerdoci, sinó de qualsevol creient cristià.    

La malaurada realitat és que el neocapitalisme liberal, ha aconseguit des-cristianitzar-nos en benefici de la seva doctrina dogmàtica del consum, del divertiment i d’aconseguir des-humanitzar la societat.    

 D’UNA MANERA MÉS SANA

Comentari a l’evangeli (Lc 12,13-21) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l'herència». Jesús li contestà: «Bon home, qui m'ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?». Llavors digué a tothom: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida».

I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: "Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te". Però Déu li digué: "Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà?" Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu».

Comentari

«Reposa, menja, beu i diverteix-te»: aquesta consigna de l’home ric de la paràbola evangèlica no és nova. Ha estat l’ideal de molts al llarg de la història, però avui es viu a gran escala i sota una pressió social tan forta que és difícil cultivar un estil de vida més sobri i sa.

La societat moderna fa temps que ha institucionalitzat el consum: gairebé tot s’orienta a gaudir de productes, serveis i experiències sempre noves. La consigna del benestar és clara: «Gaudeix de la vida». El que se’ns ofereix a través de la publicitat és joventut, elegància, seguretat, naturalitat, poder, benestar, felicitat. Hem d’alimentar la vida en el consum.

Un altre factor decisiu en la marxa de la societat actual és la moda. Sempre hi ha hagut a la història dels pobles corrents i gustos fluctuants. El que és nou és l’«imperi de la moda», que s’ha convertit en la guia principal de la societat moderna. Ja no són les religions ni les ideologies les que orienten els comportaments de la majoria. La publicitat i la seducció de la moda estan substituint l’Església, la família o l’escola. És la moda la que ens ensenya a viure i a satisfer les «necessitats artificials» del moment.

Un altre tret que marca l’estil modern de vida és la seducció dels sentits i la cura externa. Cal atendre el cos, la línia, el pes, la gimnàstica i les revisions; cal aprendre teràpies i remeis nous; cal seguir de prop els consells mèdics i culinaris. Cal aprendre a «sentir-se bé» amb un mateix i amb els altres; cal saber moure’s de manera hàbil al camp del sexe: conèixer totes les formes de possible gaudi, gaudir i acumular experiències noves.

Seria un error «satanitzar» aquesta societat que ofereix tantes possibilitats per cuidar les diverses dimensions de l’ésser humà i per desenvolupar una vida integral i integradora. Però no seria menys equivocat deixar-se arrossegar frívolament per qualsevol moda o reclam, reduint l’existència a mer benestar material. La paràbola evangèlica ens convida a descobrir la insensatesa que pot suposar aquest plantejament de la vida.

Per encertar a la vida no n’hi ha prou amb passar-s’ho bé. L’ésser humà no és només un animal afamat de plaer i de benestar. Està fet també per cultivar l’esperit, conèixer l’amistat, experimentar el misteri del transcendent, agrair la vida, viure la solidaritat. És inútil queixar-se de la societat actual. El més important és actuar de manera intel·ligent.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 03 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “D’una manera més sana” té com a fonament els fragments (13-21) del capítol 12 de l’evangeli de Lluc.

En l’homilia del proper diumenge 3 d’agost, que es base en el fragment de l’evangeli de Lluc en el qual descriu la paràbola de l’home ric i del costum o temptació d’acumular riqueses per així poder menjar be, beure tot el que li vingui en gana i divertir-se al màxim: «Reposa, menja, beu i diverteix-te»: aquesta consigna de l’home ric de la paràbola evangèlica no és nova. Ha estat l’ideal de molts al llarg de la història, però avui es viu a gran escala i sota una pressió social tan forta que és difícil cultivar un estil de vida més sobri i sa. La societat moderna fa temps que ha institucionalitzat el consum: gairebé tot s’orienta a gaudir de productes, serveis i experiències sempre noves. La consigna del benestar és clara: «Gaudeix de la vida». El que se’ns ofereix a través de la publicitat és joventut, elegància, seguretat, naturalitat, poder, benestar, felicitat. Hem d’alimentar la vida en el consum.

Un altre factor decisiu en la marxa de la societat actual és la moda. Sempre hi ha hagut a la història dels pobles corrents i gustos fluctuants. El que és nou és «l’imperi de la moda», que s’ha convertit en la guia principal de la societat moderna. Ja no són les religions ni les ideologies les que orienten els comportaments de la majoria. La publicitat i la seducció de la moda estan substituint l’Església, la família o l’escola. És la moda la que ens ensenya a viure i a satisfer les «necessitats artificials» del moment. Un altre tret que marca l’estil modern de vida és la seducció dels sentits i la cura externa. Cal atendre el cos, la línia, el pes, la gimnàstica i les revisions; cal aprendre teràpies i remeis nous; cal seguir de prop els consells mèdics i culinaris. Cal aprendre a «sentir-se bé» amb un mateix i amb els altres; cal saber moure’s de manera hàbil al camp del sexe: conèixer totes les formes de possible gaudi, gaudir i acumular experiències noves.

Seria un error «satanitzar» aquesta societat que ofereix tantes possibilitats per cuidar les diverses dimensions de l’ésser humà i per desenvolupar una vida integral i integradora. Però no seria menys equivocat deixar-se arrossegar frívolament per qualsevol moda o reclam, reduint l’existència a mer benestar material. La paràbola evangèlica ens convida a descobrir la insensatesa que pot suposar aquest plantejament de la vida. Per encertar a la vida no n’hi ha prou amb passar-s’ho bé. L’ésser humà no és només un animal afamat de plaer i de benestar. Està fet també per cultivar l’esperit, conèixer l’amistat, experimentar el misteri del transcendent, agrair la vida, viure la solidaritat. És inútil queixar-se de la societat actual. El més important és actuar de manera intel·ligent.

Al·leluia Mt 5,3

Feliços els pobres en l'esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Aquesta homilia, crec que no pretén criminalitzar les innombrables propostes que cada cop més ens està proposant el neoliberalisme econòmic, propostes que tenen com a destinataris els jovent en especial, però també aquells que gaudeixen d’un ingressos que els permet seguir fil per randa totes les innovacions que

se’ns proposa fins l’extrem d’acabar, masses vegades, sent esclaus de la moda i de les innombrables novetats tecnològiques. Tot això amb l’objectiu d’aconseguir, l’esmentat poder neoliberal, d’enriquir-se més i més i també, per mitjà d’unes maneres molt sofisticades i subliminals, aconseguir que la nostra gran preocupació sigui la moda, el plaer, els aparells tecnològics i un llarg etcètera, amb un únic objectiu: bloquejar-nos la ment de tots plegats i així evitar que ens preocupem per la justícia social, per una més justa distribució de la riquesa, així com també que la ment no tingui temps per preocupar-se pel més transcendent, l’espiritualitat, la religió i el que això ens hauria de preocupar per tenir una societat més justa i solidària.    

 «PARE NOSTRE»

Comentari a l’evangeli (Lc 11,1-13) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles». Jesús els digué: «Quan pregueu digueu: Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne, doneu-nos cada dia el nostre pa, i perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permeteu que caiguem en la temptació».

Després els deia: «Si algú té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: Amic, deixa'm tres pans, que acaba d'arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li. Qui de vosaltres li respondria de dins estant: No m'amoïnis; la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls? Us asseguro que, si no us aixecàveu per fer un favor a l'amic, la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos per donar-li tots els pans que necessita. I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren. Si un fill demana un peix al seu pare, qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix? O bé, si li demana un ou, qui de vosaltres li donaria un escorpí? Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen».

Comentari

Del Parenostre se n’ha dit tot. És la pregària per excel·lència. El millor regal que ens ha deixat Jesús. La invocació més sublim a Déu. I, tanmateix, repetida una vegada i una altra pels cristians pot convertir-se en prec rutinari, paraules que es repeteixen mecànicament sense elevar el cor a Déu.

Per això és bo que ens aturem de tant en tant a reflexionar sobre aquesta oració que conté tota la vida de Jesús. Aviat ens adonarem que només la podem pregar si vivim amb el seu Esperit.

«Pare nostre». És la primera exclamació que brolla del cor humà quan viu habitat no pel temor a Déu, sinó per una plena confiança en el seu amor creador. Un clam en plural vers qui és Pare de tothom. Una invocació que ens arrela en la fraternitat universal i ens fa responsables davant de tots els altres.

«Sigui santificat el vostre nom». Aquesta primera petició no és una més. És l’ànima de tota aquesta pregària de Jesús, la seva aspiració suprema. Que el «nom» de Déu, és a dir, el seu misteri insondable, el seu amor i la seva força salvadora es manifestin en tota la seva glòria i poder. I això dit no en actitud passiva, sinó des del compromís de col·laborar amb la nostra pròpia vida a aquesta aspiració de Jesús.

«Vingui el vostre regne». Que no regnin al món la violència i l’odi destructor. Que regni Déu i la seva justícia. Que no regni el Primer Món sobre el Tercer, els europeus sobre els africans, els poderosos sobre els febles. Que no domini l’home a la dona, ni el ric al pobre. Que s’apoderi del món la veritat. Que s’obrin camins a la pau, al perdó i al veritable alliberament.

«Faci’s la vostra voluntat». Que no trobi tants obstacles i resistència en nosaltres. Que tota la humanitat obeeixi la crida de Déu, que des del fons de la vida convida l’ésser humà a la seva veritable salvació. Que la meva vida sigui avui mateix recerca d’aquesta voluntat de Déu.

«El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor». El pa i allò que necessitem per viure de manera digna, no només nosaltres, sinó tots els homes i dones de la Terra. I això dit no des de l’egoisme acaparador o el consumisme irresponsable, sinó des de la voluntat de compartir més allò que és nostre amb els necessitats.

«Perdoneu les nostres culpes». El món necessita el perdó de Déu. Els éssers humans només podem viure demanant perdó i perdonant. Qui renuncia a la venjança des d’una actitud oberta al perdó s’assembla a Déu, el Pare bo i perdonador.

«No permeteu que caiguem a la temptació». No es tracta de les petites temptacions de cada dia, sinó de la gran temptació d’abandonar Déu, oblidar l’Evangeli de Jesús i seguir un camí errat. Aquest crit de socors queda ressonant a la nostra vida. Déu és amb nosaltres davant de tot mal.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 27 de juliol, que se’ns ofereixen amb el títol, “Pare nostre” té com a fonament els fragments (1-13) del capítol 11 de l’evangeli de Lluc.

En aquet fragment de l’evangeli de Lluc hi trobem el raonament més autèntic de l’amor que brolla del nostre Pare Déu, quan nosaltres ens hi adrecem amb naturalitat, amb humilitat i amb sinceritat per demanar-li el més vital i imprescindible per ser veritables cristians, o fins i tot per aconseguir ser seguidors convençuts del missatge que ens va transmetre Jesús. En l’homilia, hi tenim desgranat minuciosament tots els valor d’aquesta pregaria, però que repetida una vegada i un altre, es pot convertir en una pregaria rutinària, mecànica, en la qual ni tan sols valorem el sentit del seu contingut.

Del Parenostre se n’ha dit tot. És la pregària per excel·lència. El millor regal que ens ha deixat Jesús. La invocació més sublim a Déu. I, tanmateix, repetida una vegada i una altra pels cristians pot convertir-se en prec rutinari, paraules que es repeteixen mecànicament sense elevar el cor a Déu. Per això és bo que ens aturem de tant en tant a reflexionar sobre aquesta oració que conté tota la vida de Jesús. Aviat ens adonarem que només la podem pregar si vivim amb el seu Esperit.

«Pare nostre». És la primera exclamació que brolla del cor humà quan viu habitat no pel temor a Déu, sinó per una plena confiança en el seu amor creador. Un clam en plural vers qui és Pare de tothom. Una invocació que ens arrela en la fraternitat universal i ens fa responsables davant de tots els altres. «Sigui santificat el vostre nom». Aquesta primera petició no és una més. És l’ànima de tota aquesta pregària de Jesús, la seva aspiració suprema. Que el «nom» de Déu, és a dir, el seu misteri insondable, el seu amor i la seva força salvadora es manifestin en tota la seva glòria i poder. I això dit no en actitud passiva, sinó des del compromís de col·laborar amb la nostra pròpia vida a aquesta aspiració de Jesús.

«Vingui el vostre regne». Que no regnin al món la violència i l’odi destructor. Que regni Déu i la seva justícia. Que no regni el Primer Món sobre el Tercer, els europeus sobre els africans, els poderosos sobre els febles. Que no domini l’home a la dona, ni el ric al pobre. Que s’apoderi del món la veritat. Que s’obrin camins a la pau, al perdó i al veritable alliberament. «Faci’s la vostra voluntat». Que no trobi tants obstacles i resistència en nosaltres. Que tota la humanitat obeeixi la crida de Déu, que des del fons de la vida convida l’ésser humà a la seva veritable salvació. Que la meva vida sigui avui mateix recerca d’aquesta voluntat de Déu.

«El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor». El pa i allò que necessitem per viure de manera digna, no només nosaltres, sinó tots els homes i dones de la Terra. I això dit no des de l’egoisme acaparador o el consumisme irresponsable, sinó des de la voluntat de compartir més allò que és nostre amb els necessitats. «Perdoneu les nostres culpes». El món necessita el perdó de Déu. Els éssers humans només podem viure demanant perdó i perdonant. Qui renuncia a la venjança des d’una actitud oberta al perdó s’assembla a Déu, el Pare bo i perdonador.

«No permeteu que caiguem a la temptació». No es tracta de les petites temptacions de cada dia, sinó de la gran temptació d’abandonar Déu, oblidar l’Evangeli de Jesús i seguir un camí errat. Aquest crit de socors queda ressonant a la nostra vida. Déu és amb nosaltres davant de tot mal.

Al·leluia Rm 8,15
Heu rebut un Esperit que ens fa fills
i ens fa cridar: Abbà, Pare!

Malauradament, ho estem constatant des de al llarg de la nostra història. No obstant, en l’actualitat ho tenim a davant dels nostre ulls de manera persistent, tant, que potser per veure-ho dia si i dia també, ja s’ha convertit en una rutina que ja no commou la nostra sensibilitat. No obstant la realitat és que uns determinats personatges com molts d’altres, però malauradament amb més virulència, portats per un desequilibri malaltís estant promovent un genocidi que ni tant sols no indigne ni commou a cap de les institucions mundials que, dissortadament, s’han convertit en còmplices de l’esmentat genocidi.

El que està passant a Gaza, promogut per Netanyahu, a Ucraïna, promogut pel Putin o fins hi tot el que està promovent el Trump amb els emigrant als EE.UU. i amb la seva particular guerra aranzelària, sense fer esment de moltes altres barbaritats, que la malaltia del poder provoca amb molt altres presidents i no presidents, però que han aconseguit assolir una certa àrea de poder, és –malauradament- el desequilibri mental que l’esmentat poder provoca, que no obstant no és gaire diferent del d’altres moments de la història no massa llunyana.

 UNA COSA NECESSÀRIA

Comentari a l’evangeli (Lc 10,38-42) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps, Jesús entrà en un poblet, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo. Marta, doncs, vingué i digué: «Senyor, no us fa res que la meva germana m'hagi deixat sola a servir? Digueu-li, si us plau, que m'ajudi». El Senyor li respongué: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa».

Comentari

Gairebé sense adonar-nos-en, les activitats de cada dia van modelant la nostra manera de ser. Si no som capaços de viure des de dins, els esdeveniments quotidians ens arrosseguen i ens porten d’una banda a l’altra, sense cap altre horitzó que la preocupació de cada dia. Per això és bo que escoltem les paraules de Jesús a aquella dona tan activa i treballadora: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària».

Neguitejats per tantes ocupacions i preocupacions, necessitem prendre’ns de tant en tant un temps de descans per tornar-nos a sentir vius. Però necessitem a més aturar-nos i trobar la calma necessària per recordar de nou el que és «important» de la vida.

Les vacances tindrien per a nosaltres un contingut nou i enriquidor si fóssim capaços de respondre aquestes dues senzilles preguntes: quines són les petites coses de la vida que la manca de calma, de silenci i de pregària han engrandit indegudament fins arribar a matar en mi el goig de viure? Quines són les coses importants a què he dedicat poc temps, empobrint així la meva vida diària?

En el silenci i la pau del descans podem trobar-nos més fàcilment amb la nostra pròpia veritat, ja que tornem a veure les coses tal com són. I podem també trobar-nos amb Déu per descobrir-hi no només la força per continuar lluitant, sinó també la font última de la pau.

Recordem l’experiència d’«abandó en Déu» predicada amb tanta profunditat pel Mestre Eckhart i tan bellament comentada per Dorothee Sölle: «No necessito aferrar-me a mi, ja que sóc sostingut. No necessito carregar el pes, perquè sóc suportat. Puc sortir de mi mateix i entregar-me».

Quan som capaços de trobar en Déu el nostre descans i la nostra pau interior, les vacances es converteixen en gràcia. Potser una de les grans gràcies que podem rebre enmig de la nostra vida tan agitada i nerviosa.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 20 de juliol, que se’ns ofereixen amb el títol, “Una cosa necessària” té com a fonament els fragments (38-42) del capítol 10 de l’evangeli de Lluc.

En l’homilia d’aquest proper diumenge, se’ns exposa de manera diàfana, les nostres preocupacions quotidianes, la majoria força banals (materials), que ens distreuen del que hauria de ser la nostra autèntica preocupació, que no és altre que el que té relació amb tot el que està relacionat amb el nostre esperit: Gairebé sense adonar-nos-en, les activitats de cada dia van modelant la nostra manera de ser. Si no som capaços de viure des de dins, els esdeveniments quotidians ens arrosseguen i ens porten d’una banda a l’altra, sense cap altre horitzó que la preocupació de cada dia. Per això és bo que escoltem les paraules de Jesús a aquella dona tan activa i treballadora: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària».

Neguitejats per tantes ocupacions i preocupacions, necessitem prendre’ns de tant en tant un temps de descans per tornar-nos a sentir vius. Però necessitem a més aturar-nos i trobar la calma necessària per recordar de nou el que és «important» de la vida. Les vacances tindrien per a nosaltres un contingut nou i enriquidor si fóssim capaços de respondre aquestes dues senzilles preguntes: quines són les petites coses de la vida que la manca de calma, de silenci i de pregària han engrandit indegudament fins arribar a matar en mi el goig de viure? Quines són les coses importants a què he dedicat poc temps, empobrint així la meva vida diària?

En el silenci i la pau del descans podem trobar-nos més fàcilment amb la nostra pròpia veritat, ja que tornem a veure les coses tal com són. I podem també trobar-nos amb Déu per descobrir-hi no només la força per continuar lluitant, sinó també la font última de la pau.

Recordem l’experiència «d’abandó en Déu» predicada amb tanta profunditat pel Mestre Eckhart i tan bellament comentada per Dorothee Sölle: «No necessito aferrar-me a mi, ja que sóc sostingut. No necessito carregar el pes, perquè sóc suportat. Puc sortir de mi mateix i entregar-me». Quan som capaços de trobar en Déu el nostre descans i la nostra pau interior, les vacances es converteixen en gràcia. Potser una de les grans gràcies que podem rebre enmig de la nostra vida tan agitada i nerviosa.  

Al·leluia Cf. Lc 8,15

Feliços els qui amb cor bo i dòcil

guarden la paraula de Déu,

i donen fruit amb perseverança.

En aquest propè diumenge, el fragment de l’evangeli de Lluc, expressa de manera planera, però al mateix temps de manera indiscutible, el què és més important per Jesús, en relació a l’actitud de Marta o l’actitud de Maria. Aquesta estava neguitejada per les qüestions domèstiques i Maria, en canvi, aprofita que Jesús els ha vingut a veure, per aprofundir no en qüestions materials, sinó en qüestions del seu esperit. La lliçó que hauríem de saber aprendre, és que el més important és preocupar-nos com Maria de les qüestions relacionades a l’esperit per tal de saber prioritzar correctament el què és més important per viure la vida amb la intensitat que ens demana l’esperit. Sempre hauríem de saber prioritzar allò que ens dema l’esperit i no allò que ens demana la societat del benestar, del consum, en definitiva, allò que ens demana el neocapitalista.