ALÈ DE VIDA

Comentari de l'evangeli (Jn 20,19-23) escrit per: J.A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan vindrà el Defensor que jo us enviaré quan seré amb el Pare, l'Esperit de la veritat que prové del Pare donarà testimoni de mi. I vosaltres, que sou amb mi des del principi, també en donareu testimoni. Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l'Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d'allò que és meu».

Comentari.-

Els hebreus es feien una idea molt bonica i real del misteri de la vida. Així la creació de l’home descriu un vell relat, molts segles anterior a Crist: «Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu».

És allò que diu l’experiència. L’ésser humà és fang. En qualsevol moment es pot esmicolar. Com caminar amb peus de fang? Com mirar la vida amb ulls de fang? Com estimar amb cor de fang? Tot i això, aquest fang viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’Alè de Déu. El seu Esperit vivificador.

Al final del seu evangeli, Joan ha descrit una escena grandiosa. És el moment culminant de Jesús ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. En enviar els seus deixebles, Jesús «va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant».

Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és fang sense vida: una comunitat incapaç d’introduir esperança, consol i vida al món. Pot pronunciar paraules sublims sense comunicar l’alè de Déu als cors. Pot parlar amb seguretat i fermesa sense refermar la fe de les persones. D’on traurà esperança si no és de l’alè de Jesús? Com es defensarà de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?

Sense l’Esperit creador de Jesús podem acabar vivint en una Església que es tanca a tota renovació: no és permès somiar en grans novetats; el més segur és una religió estàtica i controlada, que canviï el mínim possible; allò que hem rebut d’altres temps és també el millor per als nostres; les nostres generacions han de celebrar la seva fe vacil·lant amb el llenguatge i els ritus de fa molts segles. Els camins estan marcats. No ens hem de preguntar per què.

Com no cridar amb força: «Vine, Esperit Sant! Vine a la teva Església. Vine a alliberar-nos de la por, la mediocritat i la manca de fe en la teva força creadora?» No hem de mirar els altres. Hem d’obrir cadascú el nostre propi cor.

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragular

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge de Pentecosta del 19 de maig de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Alè de vida”, té com a fonament els fragments (19-23) del capítol 20 de l’evangeli Joànic.

Una homilia la d’aquest proper diumenge 19 de maig, que una vegada més, ens convida a una esperança que no és incerta ni irreal, sinó una esperança que el Jesús fill de Déu ens la va expressar constantment duran la seva estada entre nosaltres, però molt especialment molt poc abans de la seva mort a la creu. Una homilia que ens descriu el relat de la creació de l’home i la dona de manera al·legòrica (metafòrica), la qual cosa no desdibuixa la fragilitat humana ni el concepte bíblic que descriu que els humans som fang. O el que és el mateix, d’una debilitat igual o semblant a la del fang: És allò que diu l’experiència. L’ésser humà és fang. En qualsevol moment es pot esmicolar. Com caminar amb peus de fang? Com mirar la vida amb ulls de fang? Com estimar amb cor de fang? Tot i això, aquest fang viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’Alè de Déu. El seu Esperit vivificador. 

Tot seguit l’homilia ens diu que al final d’aquests versets del capítol 20, l’evangèlic Joànic ens descriu una escena grandiosa: És el moment culminant de Jesús ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. En enviar els seus deixebles, Jesús «va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant». Tot afegint tot seguit: Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és fang sense vida: una comunitat incapaç d’introduir esperança, consol i vida al món. Pot pronunciar paraules sublims sense comunicar l’alè de Déu als cors. Pot parlar amb seguretat i fermesa sense refermar la fe de les persones. D’on traurà esperança si no és de l’alè de Jesús? Com es defensarà de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?

Tant és així que durant llargs períodes de la història de l’Església, i com es pot constatar fins i tot en l’actualitat on el papa Francesc es veu en greus dificultats per l’oposició d’una gran part de la jerarquia a qualsevol intent d’introduir renovacions. Conseqüentment sense l’Esperit creador de Jesús podem acabar vivint en una Església que es tanca a tota renovació: no és permès somiar en grans novetats; car prefereixen el més segur és una religió estàtica i controlada, que canviï el mínim possible; doncs creuen que allò que hem rebut d’altres temps és també el millor per als nostres; aquest bloqueig provoca que les nostres generacions actuals han de celebrar la seva fe vacil·lant amb el llenguatge i els ritus de fa molts segles. Amb la dificultat que això comporta. Els camins, però, estan marcats. No ens hem de preguntar per què.

L’homilia acaba amb un gran clam fort i esperançat: «Vine, Esperit Sant! Vine a la teva Església. Vine a alliberar-nos de la por, la mediocritat i la manca de fe en la teva força creadora?» No hem de mirar els altres. Ens hem d’obrir cadascú el nostre propi cor. 

Al·leluia 

Veniu, Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels

i enceneu-hi la flama del vostre amor.

Una nova homilia, la d’aquest diumenge de Pentecosta, que de manera diàfana, ens convida a que cadascun de nosaltres ens obrim al que ens dicti la nostra consciència si objectivament ens adonem que pel malaurat bloqueig d’una part de la jerarquia (a casa nostra és clarament observable que la gran majoria de bisbes i cardenals segueixen ancorats al passat). És un fet constatable que l’Església espanyola és de les més conservadores de l’hemisferi europeu (la catalana, no ho és tant clarament), la qual cosa fa molt difícil el desig del papa Francesc d’adequar l’Església als temps actuals, notablement diferents dels temps del Concili de Trento en què els darrers pontificats ens van voler dur.  

  

UN TAST DE CEL

Comentari de l'evangeli (Mc 16,15-20) per J.A.Pagola

Evangeli.-´

En aquell temps, Jesús s'aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran seran condemnats. Els qui hauran cregut faran miracles com aquests: expulsaran dimonis pel poder del meu nom, parlaran llenguatges nous; si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal, els malalts a qui hauran imposat les mans, es posaran bons». Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu. Ells se n'anaren a predicar pertot arreu, i el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien.

Comentari.-

El cel no es pot descriure, però en podem fer un tast. No el podem assolir amb la nostra ment, però és difícil no desitjar-lo. Si parlem del cel no és per satisfer la nostra curiositat, sinó per revifar el nostre desig i la nostra atracció per Déu. Si el recordem és per no oblidar l’anhel últim que portem al cor. Anar al cel no és arribar a un lloc sinó entrar per sempre en el Misteri de l’amor de Déu. Per fi, Déu ja no serà algú amagat i inaccessible. Encara que ens sembli increïble, podrem conèixer, tocar, tastar i gaudir del seu ésser més íntim, de la seva veritat més fonda, de la seva bondat i bellesa infinites. Déu ens enamorarà per sempre.

Aquesta comunió amb Déu no serà una experiència individual. Jesús ressuscitat ens acompanyarà. Ningú no va al Pare si no és per mitjà de Crist. «Perquè en ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat» (Colossencs 2,9). Només coneixent i gaudint del misteri clos en Crist penetrarem en el misteri insondable de Déu. Crist serà el nostre «cel». Veient-lo a ell «veurem» Déu. Crist no serà l’únic mediador de la nostra felicitat eterna. Encesos per l’amor de Déu, cadascú de nosaltres ens convertirem a la nostra manera en «cel» per als altres. Des de la nostra limitació i finitud tocarem el Misteri infinit de Déu assaborint-lo en les seves criatures. Gaudirem del seu amor insondable tastant-lo en l’amor humà. El goig de Déu se’ns regalarà encarnat en el plaer humà.

El teòleg hongarès Ladislaus Boros intenta suggerir aquesta experiència indescriptible: «Sentirem la calor, experimentarem l’esplendor, la vitalitat, la riquesa desbordant de la persona que avui estimem, amb qui gaudim i per la qual agraïm a Déu. Tot el seu ésser, la fondària de la seva ànima, la grandesa del seu cor, la creativitat, l’amplitud, l’excitació de la seva reacció amorosa ens seran regalats». Quina plenitud assolirà en Déu la tendresa, la comunió i la joia de l’amor i l’amistat que hem conegut aquí. Amb quina intensitat ens estimarem llavors els qui ens estimem ja tant a la terra. Poques experiències ens permeten tastar millor el destí últim a què som atrets per Déu.

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 7è. diumenge de Pasqua del 12 de maig de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Un tast del cel”, té com a fonament els fragments (15-20) del capítol 16 de l’evangeli de Marc.

En aquest 7è diumenge de Pasqua, l’homilia ens proposa una mirada vers el destí desitjat per aquells que tenim fe en el que ens va ensenyar Jesús i que mantenim l’esperança de gaudir eternament del goig espiritual de “viure” sempre del Déu Pare que tan ens estima: Si parlem del cel no és per satisfer la nostra curiositat, sinó per revifar el nostre desig i la nostra atracció per Déu. Si el recordem és per no oblidar l’anhel últim que portem al cor. Anar al cel no és arribar a un lloc sinó entrar per sempre en el Misteri de l’amor de Déu. Per fi, Déu ja no serà algú amagat i inaccessible. Encara que ens sembli increïble, podrem conèixer, tocar, tastar i gaudir del seu ésser més íntim, de la seva veritat més fonda, de la seva bondat i bellesa infinites. Déu ens enamorarà per sempre.

L’homilia no intenta transmetre’ns il·lusions que no siguin ben fonamentades, com ho és el missatge que que ens va trametre Jesús:  Aquesta comunió amb Déu no serà una experiència individual. Jesús ressuscitat ens acompanyarà. Ningú no va al Pare si no és per mitjà de Crist. «Perquè en ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat» (Colossencs 2,9). Només coneixent i gaudint del misteri clos en Crist penetrarem en el misteri insondable de Déu. Crist serà el nostre «cel». Veient-lo a ell «veurem» Déu. Crist no serà l’únic mediador de la nostra felicitat eterna. Encesos per l’amor de Déu, cadascú de nosaltres ens convertirem a la nostra manera en «cel» per als altres. Des de la nostra limitació i finitud tocarem el Misteri infinit de Déu assaborint-lo en les seves criatures. Gaudirem del seu amor insondable tastant-lo en l’amor humà. El goig de Déu se’ns regalarà encarnat en el plaer humà.

L’homilia, recull el què ens descriu el teòleg hongarès Ladislaus Boros, que intenta suggerir aquesta experiència indescriptible: «Sentirem la calor, experimentarem l’esplendor, la vitalitat, la riquesa desbordant de la persona que avui estimem, amb qui gaudim i per la qual agraïm a Déu. Tot el seu ésser, la fondària de la seva ànima, la grandesa del seu cor, la creativitat, l’amplitud, l’excitació de la seva reacció amorosa ens seran regalats». Quina plenitud assolirà en Déu la tendresa, la comunió i la joia de l’amor i l’amistat que hem conegut aquí. Amb quina intensitat ens estimarem llavors els qui ens estimem ja tant a la terra. Poques experiències ens permeten tastar millor el destí últim a què som atrets per Déu. 

  

Al·leluia Mt 28,19.20

Aneu a convertir tots els pobles;

jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.

Una homilia la d’aquest proper diumenge 12 de maig, en la qual se’ns convida a una esperança que no és incerta ni irreal, sinó una esperança que el Jesús fill de Déu ens la va expressar constantment duran la seva estada entre nosaltres.                      

e nosaltres.

 DE LA POR A L'AMOR 

Comentari a l’evangeli (Jn 15,9-17) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m'estima. Manteniu-vos en l'amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l'amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l'amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l'alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m'heu escollit. Soc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

Comentari.-

No és una frase més. Aquest mandat, carregat de misteri i de promesa, és la clau del cristianisme: «Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor.» Estem tocant aquí el cor mateix de la fe cristiana, el criteri últim per destriar la seva veritat. Únicament «mantenint-se en l’amor» podem caminar en la veritable direcció. Oblidar aquest amor és perdre’ns, entrar per camins no cristians, deformar-ho tot, desvirtuar el cristianisme des de la seva arrel.

I, tanmateix, no sempre hem estat en aquest amor. A la vida de molts cristians hi ha hagut i hi ha encara massa temor, massa manca de confiança filial en Déu. La predicació que ha alimentat aquests cristians ha oblidat massa l’amor de Déu, ofegant així aquella alegria inicial, viva i contagiosa que va tenir el cristianisme. Allò que un dia va ser «Bona Notícia», perquè anunciava a la gent «l’amor insondable» de Déu, ha esdevingut força en la mala notícia d’un Déu amenaçador, que és rebutjat gairebé instintivament perquè no deixa ser ni viure.

Tanmateix, la fe cristiana només pot ser viscuda, sense trair-ne l’essència, com a experiència positiva, confiada i joiosa. Per això, en aquest moment en què molts abandonen un determinat «cristianisme» –l’únic que coneixen–, ens hem de preguntar si, en la gestació d’aquest abandonament, i juntament amb altres factors, no s’hi amaga una reacció col·lectiva contra un anunci de Déu poc fidel a l’evangeli.

L’acceptació de Déu o el seu rebuig es juga, en gran part, en la manera com el sentim de cara a nosaltres. Si el percebem només com a vigilant implacable de la nostra conducta farem qualsevol cosa per defugir-lo. Si l’experimentem com a amic que impulsa la nostra vida, el cercarem amb goig. Per això, un dels serveis més grans que l’Església pot fer a l’ésser humà és ajudar-lo a passar de la por a l’amor de Déu.

Sens dubte hi ha un temor a Déu que és sa i fecund. L’Escriptura el considera «el començament de la saviesa». És el temor a malmetre la nostra vida tancant-nos-hi. Un temor que desperta la persona de la superficialitat i la fa tornar cap a Déu. Però hi ha una por de Déu que és dolenta. No acosta a Déu. Al contrari, allunya cada cop més d’ell. És una por que deforma el veritable ésser de Déu, fent-lo inhumà. Una por danyosa, sense fonament real, que ofega la vida i el creixement sa de la persona.

Per a molts, aquest pot ser el canvi decisiu. Passar de la por de Déu, que no engendra sinó rebuig més o menys dissimulat, a una confiança en ell que fa brollar en nosaltres aquesta alegria promesa per Jesús: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 6è. diumenge de Pasqua del 5 de maig de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “de la por a l’amor”, té com a fonament els fragments (9-17) del capítol 15 de l’evangeli Joànic.

En aquest 6è diumenge de Pasqua, l’homilia posa tot l’èmfasi en el que és l’essència del missatge de Jesús: l’amor! «Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor.» Estem tocant aquí el cor mateix de la fe cristiana, el criteri últim per destriar la seva veritat. Únicament «mantenint-se en l’amor» podem caminar en la veritable direcció. Oblidar aquest amor és perdre’ns, entrar per camins no cristians, deformar-ho tot, desvirtuar el cristianisme des de la seva arrel.

Malauradament, no sempre hem estat en aquest amor. A la vida de molts cristians hi ha hagut i hi ha encara massa temor, massa manca de confiança filial en Déu. La predicació que ha alimentat aquests cristians ha oblidat massa l’amor de Déu, ofegant així aquella alegria inicial, viva i contagiosa que va tenir el cristianisme. Allò que un dia va ser «Bona Notícia», perquè anunciava a la gent «l’amor insondable» de Déu, ha esdevingut força en la mala notícia d’un Déu amenaçador, que és rebutjat gairebé instintivament perquè no deixa ser ni viure, més aviat se’n ha educat més en el temor a Déu que en tenir-hi tota la nostra confiança. Tanmateix, la fe cristiana només pot ser viscuda, sense trair-ne l’essència, com a experiència positiva, confiada i joiosa. Per això, en aquest moment en què molts abandonen un determinat «cristianisme» –l’únic que coneixen–, ens hem de preguntar si, en la gestació d’aquest abandonament, i juntament amb altres factors, no s’hi amaga una reacció col·lectiva contra un anunci de Déu poc fidel a l’evangeli.

Fer els possibles per confiar-hi o simplement acollir-se al menfotisme o pitjor a la incredulitat o rebuig de la seva existència: es juga, en gran part, en la manera com el sentim de cara a nosaltres. Si el percebem només com a vigilant implacable de la nostra conducta farem qualsevol cosa per defugir-lo. Si l’experimentem com a amic que impulsa la nostra vida, el cercarem amb goig. Per això, un dels serveis més grans que l’Església pot fer a l’ésser humà és ajudar-lo a passar de la por a l’amor de Déu. 

Al arribar a aquest punt, l’homilia és molt clara i pedagògica: Sens dubte hi ha un temor a Déu que és sa i fecund. L’Escriptura el considera «el començament de la saviesa». És el temor a malmetre la nostra vida tancant-nos-hi. Un temor que desperta la persona de la superficialitat i la fa tornar cap a Déu. Però hi ha una por de Déu que és dolenta. No acosta a Déu. Al contrari, allunya cada cop més d’ell. És una por que deforma el veritable ésser de Déu, fent-lo inhumà. Una por danyosa, sense fonament real, que ofega la vida i el creixement sa de la persona. 

L’homilia conclou amb una afirmació que pot esdevenir vital quan en el nostre pelegrinatge per aquest món, ens aturem i ens disposem a fer una mena d’examen del que ha estat la nostra vida fins aquell moment, aquesta aturada pot significar: el canvi decisiu. Passar de la por de Déu, que no engendra sinó rebuig més o menys dissimulat, a una confiança en ell que fa brollar en nosaltres aquesta alegria promesa per Jesús: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa».   

Al·leluia Jo 14,23

Qui m'estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor; el meu Pare l'estimarà, i vindrem a fer estada en ell.

Una homilia la d’aquest proper diumenge 5 de maig que pot significar un canvi de rumb. L’experiència ens expressa que quan hom ha tingut la voluntat de fer una parada en el camí i fer la mena d’examen del camí fet i de com se sent interiorment de tot el seu camí fet, de les vicissituds viscudes, del que se’n sent satisfet i del que se’n sent insatisfet, sovint aquesta aturada reflexible provoca un canvi de rumb i un desig de retrobar-se amb l’esperit (l’Esperit de Déu) per tal que guiï-hi la nova seva nova etapa.     

 CONTACTE VITAL

Comentari a l'evangeli /Jn 15, 1-8) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo soc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dona fruit en mi el Pare la talla, i la que dona fruit, l'esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s'asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

Comentari.-

Segons el relat evangèlic de Joan, en vigílies de la seva mort, Jesús revela als seus deixebles el seu desig més profund: «Estigueu en mi». Coneix la seva covardia i mediocritat. Moltes vegades els ha recriminat la seva poca fe. Si no s’hi mantenen vitalment units, no podran subsistir. Les paraules de Jesús no poden ser més clares i expressives: «Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi». Si no es mantenen ferms en allò que han après i viscut amb ell, la seva vida serà estèril. Si no viuen del seu Esperit, allò que s’ha iniciat s’extingirà.

Jesús empra un llenguatge rotund: «Jo soc el cep i vosaltres les sarments». Als deixebles els ha de córrer la saba que prové de Jesús. No ho han d’oblidar mai. «El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res». Separats de Jesús, els seus deixebles no podem res. Jesús no només els demana que romanguin en ell. També els diu que «les seves paraules restin en ells». Que no les oblidin. Que visquin del seu evangeli. Aquesta és la font de què han de beure. Ja li ho havia dit una altra vegada: «Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida».

L’Esperit del Ressuscitat roman avui viu i operant a la seva Església de múltiples formes, però la seva presència invisible i callada adquireix trets visibles i veu concreta gràcies al record guardat als relats evangèlics pels qui el van conèixer de prop i el van seguir. Per això, els evangelis contenen la força més poderosa que tenen les comunitats cristianes per regenerar la seva vida. L’energia que ens cal per recuperar la nostra identitat de seguidors de Jesús. L´evangeli de Jesús és l´instrument pastoral més important per renovar avui l’Església.

Molts bons cristians de les nostres comunitats només coneixen els evangelis de «segona mà». Tot allò que saben de Jesús i del seu missatge prové del que han pogut reconstruir a partir de les paraules dels predicadors i catequistes. Viuen la fe sense tenir un contacte personal amb «les paraules de Jesús». És difícil imaginar una «nova evangelització» sense facilitar a les persones un contacte més directe i immediat amb els evangelis. Res no té més força evangelitzadora que l’experiència d’escoltar junts l’evangeli de Jesús des de les preguntes, els problemes, els patiments i les esperances dels nostres temps.

José Antonio Pagola

Traducci-o: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per. Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 5è. diumenge de Pasqua del 28 d’abril de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Contacte vital”, té com a fonament els fragments (1-8) del capítol 15 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia del 5è diumenge de Pasqua, posa tot l’èmfasi en el que ens descriuen no només l’evangeli joànic que ens defineix el que Jesús fa d’ell mateix: “Jo soc el cep veritable”, sinó que també del conjunt dels quatre evangelis. No obstant, des del meu punt de vista òbvia* una qüestió molt i molt important, com és que els quatre evangelis, són escrits amb el llenguatge hebreu d’aquella època que consistia en utilitzar simbolismes o metàfores per descriu un relat, la qual cosa vol dir que la cultural occidental actual, malgrat que els evangelis van ser escrits o traduïts al grec, ho van ser de manera literal, o el què és el mateix que traduïts al grec emprant el llenguatge hebreu, per la qual cosa avui, encara no es pot llegir literalment el Nou Testament, doncs del grec s’han traduït a totes les altres llengües sense haver, prèviament, haver fet la traducció del llenguatge hebreu d’aquella època, doncs fàcilment cauríem amb errors greus. El literalisme encara podria ser més erràtic en els evangelis sinòptics però molt especialment en els de Mateo i Lluc, que a més utilitzen el midrahs (relats de la Bíblia o Antic Testament, per descriure fets del temps que va del naixement de Jesús a la seva mort i resurrecció. Això, malauradament, és una de les raons per les quals les noves generacions i no tan noves, han deixat de banda la seva fe cristiana, car al fer la lectura literal, moltes vegades es pot caure en què l’evangeli ens explica contes de fades inversemblants.     

Jesús revela als seus deixebles el seu desig més profund: «Estigueu en mi». Coneix la seva covardia i mediocritat. Moltes vegades els ha recriminat la seva poca fe. Si no s’hi mantenen vitalment units, no podran subsistir. Les paraules de Jesús no poden ser més clares i expressives: «Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi». Si no es mantenen ferms en allò que han après i viscut amb ell, la seva vida serà estèril. Si no viuen del seu Esperit, allò que s’ha iniciat s’extingirà. 

Els deixebles eren com tots els humans, dubitatius i amb imperfeccions com ho som nosaltres, que moltes vegades els interessos econòmics o de poder, ens fan corruptes.

Jesús empra un llenguatge rotund: «Jo soc el cep i vosaltres les sarments». Als deixebles els ha de córrer la saba que prové de Jesús. No ho han d’oblidar mai. «El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res». Separats de Jesús, els seus deixebles no podem res. Jesús no només els demana que romanguin en ell. També els diu que «les seves paraules restin en ells». Que no les oblidin. Que visquin del seu evangeli. Aquesta és la font de què han de beure. Ja li ho havia dit una altra vegada: «Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida». 

L’Esperit del Ressuscitat roman avui viu i operant a la seva Església (quan llegim el mot Església, sovint ens venen al cap els cardenals, bisbes o sacerdots; aquests formen part de l’Església, però l’Església la formen, fonamentalment, les dones i els homes -siguin o no siguin part del clergat- els que segueixen fidelment el missatge de Jesús), de múltiples formes, però la seva presència invisible i callada adquireix trets visibles i veu concreta gràcies al record guardat als relats evangèlics pels qui el van conèixer de prop i el van seguir. Al arribar a aquest punt, l’homilia ens descriu: Per això, els evangelis contenen la força més poderosa que tenen les comunitats cristianes per regenerar la seva vida. L’energia que ens cal per recuperar la nostra identitat de seguidors de Jesús. L´evangeli de Jesús és l´instrument pastoral més important per renovar avui l’Església. Molts bons cristians de les nostres comunitats només coneixen els evangelis de «segona mà». Viuen la fe sense tenir un contacte personal amb «les paraules de Jesús».

L’homilia conclou d’una manera molt pedagògica, al explicitar que: És difícil imaginar una «nova evangelització» sense facilitar a les persones un contacte més directe i immediat amb els evangelis. Res no té més força evangelitzadora que l’experiència d’escoltar junts l’evangeli de Jesús des de les preguntes, els problemes, els patiments i les esperances dels nostres temps. Una «nova evangelització», que a ben segur ens està insinuant que prèviament, cal tenir en compte el que us he intentant aclarir-vos.*

Al·leluia Jo 15,4.5b Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor. 

Qui està en mi dona molt de fruit.

(*) tant en aquest darrer asterisc, com en el de l’inici dels COMENTARIS, després del mot “òbvia”, els he introduït per assenyalar: 1-. La meva intenció no ha estat, ni és, fer cap mena de crítica als autors de l’Homilia, sinó clarificar que els clergues estant supeditats als dictats del seu bisbe o fins i tot de la CEE. Per la qual cosa segons quina expressió els pot causar greus problemes, com ja va passar anys enrere al Pagola que no sé exactament si fou suspès a “divinis” o un altre de les causes que preveu el Dret Canònic, i conseqüentment, no poden expressar allò que els perjudicaria. 2-. En conseqüència, donat que als laics no ens poden aplicar l’esmentat DC, he volgut clarificar-ho i al mateix temps dir-vos que quan l’homilia, expressa que: “És difícil imaginar una «nova evangelització» sense facilitar a les persones un contacte més directe i immediat amb els evangelis”, crec que ens està dient que per poder entendre, segons quina expressió o paràgraf, cal consultar